Quim Torra: el nou president de l’Ómnium genera anticossos

Si hom vol enutjar els teus veïns, els envia algú que sembri zitzània, com va fer Julio César en el llogaret gal. Quim Torra, el nou president d’Ómnium , és la imatge d’un senyor enmig del carrer cridant «pocavergonyes» als espanyols que viuen a Catalunya i que no estan a favor de la independència. Amb quin dret ho diu? És un mag de l’antropologia, que primer crea l’estigma per després refugiar-s’hi.

Torra genera anticossos; ostenta la ràbia. No té res a veure amb l’esperit fundacional de l’Ómnium de Cendrós, Carulla i Fèlix Millet (pare). Però a la camarilla de Muriel, Torra els sembla ideal per als temps que corren.

Quan Rajoy apliqui la seva lamentable Llei de Seguretat Nacional (quin nom, no?), votada al Congrés amb l’ajuda del PSOE!, no callarem, suposo? Em veig camí del cuartelillo flanquejat de tarongers i tricornis. Un remake de granellada, en un país que té dolenta picada.

Sota una camisa blanca i una jaqueta de drap anglès, Torra amaga la seva vocació de pilgrim misteriós (en el sentit d’Eric Clapton). Però li pot la paraula; està a mig camí entre un anticuari britànic i un rellotger holandès.

És un altre antifranquista dels quals etziben llançades a moro mort, amb perdó; dels qui no van sofrir el general en vida. Considera que Catalunya «està ocupada des de 1714». Parla per boca de l’austracisme ximplet; res a veure amb la noble descripció de si mateix que feia el recordat Ernest Lluch.

Va dirigir El Born Centre Cultural, edificat sobre la investigació paleohistórica rigorosa d’altres. Es va servir de la noble ruïna per reescriure la història de Rafael de Casanova enfront de les tropes de Felip Vè. I, quan el Museu del Born va rebre un pasturatge en clau de subvenció cultural, Alberto Fernández Díaz va acusar els barcelonins del set-cents d’intentar regalar als Àustries la Corona d’Espanya.

Cada cop que un independentista i un espanyolista irredempt es miren als ulls, comença un combat de Summo.

Torra és dels quals viuen enganxats a la doctrina Kosovo, basada en una sentència del Tribunal Internacional de l’Haya de 2010, que els ofereix amb certesa el mecanisme jurídic-polític de la independència. No sap que Barcelona és una ciutat de vicis petits i ànimes cuirassades.

Els seus veïns dormen a braços d’Isabel Cristina, la virreina, esposa de l’arxiduc. Només els desperten les proclames dels Torra o les bombes del duc de Berwick, instal·lades a la memòria de la pedra.

Ungits en una candidatura de cartró pedra, amb la joiosa societat civil fent de pretext, els impulsors d’Ómnium han deixat a Torra al comandament de la nau, fins el 27-S, data en la qual la presidenta sortint, Muriel Casals, reprendrà el càrrec després del seu viatge al país del Plebiscit.

La resistència de Torra contra la «residualidad cultural» del nostre país passa per la candidatura unitària del discurs únic i excloent. Si guanyen (que no és el que diuen les enquestes), els amics de Mas posaran punt i final a 300 anys de «ocupació»; és a dir, el senar plus ultra del seu discurs, ionosfera de la nació. Espera’t assegut.

Quim Torra, un advocat que va treballar a Suïssa, és propens a les valls helvètiques de tirada convergent. És un violinista de Palau, un dels savis que coronen la cort del Tarongers a força d’hexàmetres patris i elogis a l’estendard.

Presideix la fundació Sobirania i Justícia, dirigeix Revista de Catalunya i és membre del consell permanent de l’Assemblea Nacional (ANC). Però sobretot és un narrador que ha merescut el Prudenci Bertrana de novel·la i el Rahola d’assaig. I, també, l’inspirador del segell editorial A Contra Vent.

En el seu llibre Periodisme? Permetin!: La vida i els articles d’Eugeni Xammar recorre la vida del que va ser corresponsal de la veu de Catalunya i La Publicitat a diverses ciutats europees. Una biografia règia, diguem, del Xammar que va treballar a l’exili per als presidents Irla i Francesc Macià.

Convé no oblidar que abans de la seva peripècia a l’exili, Xammar va entrevistar Adolf Hitler quan encara estava fundant el partit nazi. Va ser un reportatge premonitori titulat «Viatge a l’ou de la serp« (Cròniques des de Berlín; Penya-segat), publicat a Ahora, el diari republicà dirigit per Chaves Nogueras.

Xammar, un patriota vocacionalment desterritorializat, allunyat de la contaminació, avui parlaria alt i clar. «L’home més intel·ligent que va donar Espanya al segle XX», en paraules de Salvador de Madariaga, tractaria sobretot d’evitar el ridícul. El ridícul que circumscriu l’emboscada de Mas i Junqueras.

La generació de Xammar -la de Julio Camba i Josep Pla– es va dedicar a estendre ponts. Ara, Torra i els seus camarades dinamitan aquests ponts des de la zitzània, conductor dels citats anticossos.

Al lliurament de Acantilado (un dels últims serveis per amor a la veritat del plorat editor Jaume Vallcorba) es destil·la, a través de Xammar, l’humor solitari dels catalans: un poble marcat per un desig inassolible de sobrietat.