Una mena d’Alaska

L’any 1998 vaig tenir l’oportunitat de dirigir a Barcelona una lectura dramatitzada de l’obra “Una mena d’Alaska” -que forma part de la trilogia “Altres indrets”- del premi Nobel Harold Pinter, i recordo que em va impactar profundament; al seu moment potser no vaig acabar d’entendre perquè em va provocar aquell impacte però, malauradament, amb el pas del temps i amb l’evolució de la situació política i social a casa nostra se m’ha fet palès.

Per escriure “Una mena d’Alaska” (1982) en Pinter es va basar en allò descrit al llibre “Despertars” (1973) del neuròleg britànic Oliver Sacks, que descriu els casos dels pocs pacients d’encefalitis letàrgica que, a finals dels 60, gràcies a la droga L-DOPA, “desperten” -més o menys breument- del que descriuen com “una desesperança gelada similar a la serenitat”, “l’ull immòbil d’un vòrtex”, “un abisme profund de l’ésser”, “un forat insondable, negre i famèlic” o “el no-res”.

A l’obra d’en Pinter, una dona de mitjana edat anomenada Deborah, que ha patit un estat de coma durant trenta anys per causa d’una encefalitis letàrgica –popularment coneguda com la malaltia de la son-, es desperta però la seva ment segueix sent la d’una adolescent de setze anys, edat que tenia quan va contreure la malaltia. La seva germana Pauline i el seu cunyat, Hornby, que ha estat el seu metge al llarg dels 30 anys, tracten de facilitar-li el retorn a una realitat que ja no és la mateixa que quan va emmalaltir, havent d’ometre informacions o realitats d’un món que és força diferent i que no podrà arribar mai a comprendre.

Com també a Catalunya es força diferent el món que tots recordem prèviament a que governés el nacionalisme ja en democràcia i Pujol l’Andorrà posés en marxa el seu execrable pla “nacionalitzador” i “recatalanitzador”. I gràcies en aquell pla, mentre la societat catalana dormia -com la Deborah- una glaçada letargia, en Pujol va aprofitar per construir el seu edifici de nacionalisme i comissions. Però, com ja va avançar-nos Goya, el somni de la raó produeix monstres… i corruptes… i totalismes…

A Catalunya es força diferent el món que recordem abans que governés el nacionalisme

Com a resultat d’aquell pla, avui a casa nostra, el nacionalseparatisme governa de manera totalitària, prevaricadora i sediciosa, no obeeix ni les lleis ni les sentències que no convenen al seu “prusés” i tracta d’imposar per l’adoctrinament, la propaganda, el supremacisme etnocentrista, les subvencions i les sancions allò que no ha aconseguit ni aconseguirà mai per la via democràtica.

Cal, de totes totes, aturar aquesta ideologia de l’odi que és el nacionalisme, que ha malaguanyat i dividit la societat catalana i que, quan finalment semblava superada amb la nostra moderna democràcia, la banda del 4% la va fer revifar per tractar d’amagar sota el drap estelat tota la seva corrupció i evitar-ne les conseqüències. L’Alfonso Guerra al seu darrer article, “Volien més” a la revista Tiempo, en referència a la classe política i al nacionalisme diu el següent: “Si hem de ser clars, justos i veritables hem de reconèixer que tots som, d’alguna manera, responsables. Per una raó o per una altra tots hem permès, per acció o omissió, que aquest monstre seguís creixent […] Encara hi ha dirigents polítics que pugen a una tribuna per parlar del xoc de trens i es resisteixen a atribuir la responsabilitat als corruptes nacionalistes amb ànsia de poder per garantir les seves murriades”.

Cal recordar a tots aquells dirigents polítics “responsables” de la situació actual –com els ha definit en Guerra- que els separatistes ara mateix volen, en la seva fase de cop d’estat de fulletó (per lliuraments), donar-lo a través de la Mesa del Parlament i el seu grup parlamentari per tal d’evitar les inhabilitacions de membres del Govern. Tanmateix qui sí els hi ha recordat han estat les 15.000 persones convocades per Societat Civil Catalana el proppassat diumenge 19 de març sota el lema “Aturem el cop!”. Per cert, el “Minister” Romeva ha afirmat al respecte que tots els que hi vàrem anar érem falangistes! Déu n’hi do! De debò volem que es busqui una “solució pactada” amb aquesta gent que eufemísticament anomena la sedició com “el problema català”?

Caldria recordar-li al “Minister” Romeva que tots aquells que ens vàrem manifestar el dia de Sant Josep no ho vàrem fer a favor ni de cap partit ni de cap ideologia concreta sinó a favor de l’Estat de Dret i l’imperi de la llei, i en contra dels colpistes que, com ell i la resta dels seus “companys de viatge” al Govern i al Parlament, menyspreen les lleis i malmeten la qualitat de la nostra democràcia i la convivència pacífica de tots els catalans. O cal que li recordem al “Minister” un dels darrers episodis de “La Revolució dels Somriures”, protagonitzat pels seus socis parlamentaris de la CUP, els catabatasunos que es permeten amenaçar impunement els catalans lliures de nacionalisme amb “hòsties que pariran terror” si el seu “prusés” no “triomfa”?

Hem de recordar-li a Romeva que ens vam manifestar a favor de l’imperi de la llei

Per tot això, quan penso en aquest “moviment” nacional(ista) i en aquella gent que, des de les institucions, el defensa i vol que tota la societat catalana l’accepti de manera forçosa, no només penso en què el “prusés” és el mitjà de vida d’aquella classe política corrupta de les comissions i l’extorsió –com s’ha vist al judici del cas Palau o del cas Pretòria-, no; també penso en tots aquells catalans que han cregut de bona fe en aquest incert “viatge” però que, sense adonar-se’n, han estat mentits i enganyats pels seus representants públics –i suposats “demòcrates”- de manera continuada. El problema social amb què ens trobem avui dia a Catalunya, com deia Mark Twain, es resumeix en el fet que és molt més fàcil enganyar algú que fer-li veure que ha estat enganyat.

Però que tinguin clar el nacionalseparatisme i els seus quadres -que viuen d’aquesta infecta canongia- que algun dia la societat catalana que han volgut dominar i adormir despertarà de la seva letargia i es plantarà -aquesta vegada no ridículament en testos i per la secessió sinó- per la concòrdia, el progrés, la convivència, l’entesa, la reconciliació, la unitat i per la pertinença sense embuts a un món més ample i solidari que aquell que ens volen imposar, dins el nostre país, Espanya, d’Europa i, en definitiva, del món occidental i avançat que garanteix la pervivència de la pau, de la democràcia i dels drets socials que tant van perillar per culpa dels nacionalismes a l’Europa del segle passat. Per aquest motiu –la Història està per aprendre i no repetir les errades- que no dubtin tots aquells que vulguin governar Catalunya en el futur que amb el nacionalisme no es pot pactar, que cal acabar amb el nacionalisme abans de que el nacionalisme destrueixi la societat.

Mentre ningú no l’aturi, el nacionalseparatisme continuarà plantant llavors de l’odi; i cada dia una de nova. Un dels darrers exemples és l’estudi “Observatori del discurs de l’odi als mitjans”, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils amb el patrocini de l’Ajuntament de Barcelona, és a dir, dels Comuns de l’alcaldessa Colau, dels podemites catalans de Pablo Iglesias i aquella formació fantasmagòrica de nom PSC. En canvi, un altre Grup de Periodistes presidits pel sempre compromès Sergio Fidalgo, el Pi i Margall, ha denunciat en un comunicat de premsa que és lamentable que l’estudi analitzi només els mitjans de comunicació del mateix espectre ideològic, el de la crítica al sobiranisme i al secessionisme, oblidant per complet la mala praxi d’altres mitjans públics i privats –però altament subvencionats- propers a la seva ideologia; també denuncia Pi i Margall que s’han omès casos que a Catalunya se situen dins el discurs de l’odi com la crema d’un exemplar de la Constitució en un programa informatiu de TV3 o l’entrevista gairebé hagiogràfica al terrorista Carles Sastre condemnat per assassinat a la mateixa Televisió.

Mai s’acabarà la vergonyosa fractura social que ens ha causat la xacra del nacionalisme

Quan penso en la meva terra em ve a la memòria en Günter Grass quan li deia a l’Ariel Dorfmann que “quan quelcom és moralment correcte hi ha que defensar-ho sense preocupar-se de les conseqüències polítiques o personals que pagarem”. I aquells que s’oposen al totalisme del nacionalseparatisme les paguen cada dia. Quants intel·lectuals, professors, periodistes, artistes o pares de família (com els de Balaguer) no les han ja pagades? El llistat seria molt llarg de fer; el que vull, però, és afirmar amb contundència que la seva lluita contra aquest totalisme és moralment correcta com ho era la dels miners del carbó (pràcticament famèlics esclaus del seu patró) a la colpidora novel·la “Germinal” d’Émile Zola i que lluitaven pels seus drets i la seva dignitat laboral i com a persones.

Quan penso en la meva terra, penso sobretot en aquella magnífica reflexió d’Octavio Paz que afirmava que la llibertat no necessita ales, el que necessita és arrelar-se; i mentre a Catalunya no governin partits que tinguin clar que en el sòl putrefacte que deixarà l’edifici ruïnós del nacionalisme cal aixecar murs ben alts al seu voltant i construir un nou edifici al davant, en un solar d’igualtat, respecte, solidaritat, justícia, lliurepensament i llibertat lingüística, mai no s’acabarà la vergonyosa fractura social que ens ha causat la xacra d’aquest nacionalisme.

Quan penso en la meva terra també penso en tots aquells catalans que, si de sobte despertessin d’aquell indret gèlid, d’aquell no-res, d’aquella mena d’Alaska on el seny, l’ètica, la legalitat i el bé comú han romasos letàrgics des del primer Govern Pujol, es trobarien en un món que -igual que la Deborah de l’obra de Pinter- no reconeixerien i on encara no hi ha pogut arrelar la llibertat.