D’Algesires a Istanbul

Així canta a Mediterráneo, Joan Manuel Serrat. El mateix dia que sortirà publicat aquest article, els grecs s’estaran pronunciant en un exercici de democràcia. La victòria serà probablement pírrica. Perquè tant si guanya el sí com el no, la situació quedarà empantanegada.

La meva modesta impressió és que, com que no s’aborden cap dels problemes estructurals d’Europa i de cadascun dels seus Estats més febles, anem caminant cap al desastre.

Europa ha fet una aparentment exitosa unificació monetària. Però no ha aconseguit cap pas seriós en la unificació de polítiques fiscals; i ha estat incapaç de modificar les polítiques de foment al desenvolupament, que han ajudat a crear molts mezzogiornos, modernització sense desenvolupament. Europa no ha estat capaç o ha estat volgudament incapaç?. Perquè potser es tractava d’habilitar una nova divisió territorial del treball: adjudicar als estats més retardats el paper de subministradors de mà d’obra barata en un primer estadi, l’exèrcit laboral de reserva. I en una segona etapa, habilitar una immensa massa de consumidors i de deutors que garantissin els beneficis de les empreses productives i dels creditors del centre i nord.

Aquesta però, no és una pel·lícula en blanc i negre, com la veuen algunes esquerres populistes que aquests dies trempen amb el referèndum grec. Lamentablement, les elits polítiques i socials dels estats del sud s’han adaptat i beneficiat d’aquest model dual europeu. L’endeutament induït pels patrons de la UE, juntament amb les abundants vies d’arribada de fons europeus ha permès exercir un clientelisme polític –també d’esquerres- instal·lat sobre una ficció. S’oferí als ciutadans grecs uns nivells de vida i benestar que no es corresponien al nivell real de generació de riquesa. I això continuarà així després del diumenge, hi hagi negociació o no. Perquè en la hipòtesi més favorable de la quitança i un pacte de devolució a llarg termini, el problema grec – i l’italià i l’espanyol- és que no s’ha aconseguit endegar economies productives potents i autosuficients. Més ben dit, quan parts del territori les generen, com és el cas de Catalunya o el nord d’Itàlia, l’Estat copat per classes extractives, es cuida d’extorquir-los fins a deixar-los exhaustes. I la Unió Europea mai no s’ha preocupat de la gestió dels seus diners a dins dels Estats. La UE ha predicat subsidiarietat, però mai no l’ha defensat seriosament davant dels Estats com l’espanyol- o el grec-, sobredimensionats en burocràcia central i amb tendència a la centralització.

Per això, Islàndia o Noruega demostren que, més enllà de la UE, hi ha vida. Però les classes dirigents d’Espanya o Grècia – incloses les esquerres que van d’alternatives- estan disposades a assumir la responsabilitat de viure o sobreviure des de les pròpies capacitats?

No vull acabar la reflexió dominical sense una referència a fets que em fan sentir vergonya aliena. Com les reiterades declaracions de ministres del PP donant lliçons a Grècia, la mateixa setmana que s’ha sabut confidencialment – cap comentari a la majoritària premsa del règim- que el BCE va salvar Espanya dilluns d’un enfonsament econòmic. Es van produir vendes massives de deute. I només la intervenció fulminant del BCE va evitar que el tsunami del Mar Egeu arribés a Algeciras.

Rajoy i De Guindos poden anar dient que els espanyols estiguin tranquils. Però la realitat és que si el cas grec s’embolica encara més, res no podran fer per evitar el contagi. Hores d’ara ja sabem que a Grècia i Espanya els ha passat allò del deutor petit perseguit pels bancs, i el deutor gran salvat pels bancs, respectivament.

Alguna font pròxima al Govern de Madrid ha qualificat la jornada de dilluns passat d’autèntic horror; i que sense el BCE hagués arribat a ser un veritable infern.

Mentres, aquí, Rajoy avança mig any la rebaixa de l’IRPF, mentre s’estan saquejant els fons de la Seguretat Social. La mateixa setmana que Bárcenas revela que el PP es financia il·legalment des del 1982 i implica tots els presidents de la formació.

Per això, la feina que tenim els progressistes, sigui en versió reformista espanyol, sigui en versió independentista català, és fer entendre a la gerontocràcia electoral -que és determinant en els resultats electorals-, que la por al canvi, que els fa ser els electors menys d’esquerres i/o menys independentistes (darrera enquesta CEO), és un bumerang.

Jubilats/des, des de la meva sintonia generacional, us puc dir que la cega resistència als canvis acaba provocant desastres incontrolats. I no sigueu insolidaris, pensant que els fills o néts s’espavilin. El desastre, si no hi ha canvis en profunditat aviat, ens atraparà a tots nosaltres.