Autàrquics i globalistes
Trump aborda els darrers dies de campanya amb olor de perdedor. Les seves grolleres sortides de to i l’indissimulat autoritarisme associat al supremacisme blanc, masclista i cristià, acabaran fent bona una candidata demòcrata, tinguda com a gran professional de la política, lleugerament escorada cap a la part social, però indiscutiblement lligada a l’establishment. Al final, haurà estat una victòria fàcil per a Clinton, que en la seva campanya s’ha limitat a anar a la contraofensiva capitalitzant els anti-Trump, sense proposar res de nou al món i als EUA.
Per això, caldria reflexionar sobre les opinions de Michael Lind, periodista del New Yorker i New Republic. Lind és un pensador conservador molt crític amb la globalització liberal i multicultural que promou l’Institut New America, un think tank d’aquest corrent a Washington.
Lind opina, que malgrat tot, el suport elevat que encara té Trump, obeeix a la crisi social i d’identitat que ataca les capes mitjanes empobrides d’origen europeu. Fa 30 anys només eren els llibertaris de dreta que afirmaven que l’Estat nació era caduc i que era bona una immigració sense controls. Ara, en el món al revés, l’esquerra més domesticada del Partit Demòcrata defensa parcialment aquells postulats, juntament amb les elits republicanes, mentre que la dreta popular s’ha tornat antiglobalista.
Mentrestant a les ciutats, pols d’inversió tecnològica, financera i d’atracció turística, es troba una aliança entre elits cosmopolites i treballadors immigrants que treballen als serveis. Però a l’extraradi trobem els qui donen serveis als treballadors de serveis i als territoris interiors i ciutats mitjanes, una classe mitjana empobrida; tots ells amb pors cap a les noves immigracions i contraris al globalisme.
Aquest renaixement autàrquic té a veure amb aquestes pors a la immigració i als acords de lliure comerç. Ara és la dreta conservadora la que defensa l’autarquia, contra la importació de mercaderies xineses; i ha fet un gir en defensa de la Seguretat social i les pensions públiques. El nou populisme, conserva alguns detalls de l’ADN classista quan es nega a perjudicar amb impostos les rendes més altes.
Però Trump i la gent amb flaire populista com ell, han sabut robar la cartera a l’esquerra tradicional, massa inserida en el sistema, i denuncien per dalt les elits corruptes i per baix, els paràsits socials. La nació formada per la majoria social que viu del seu treball, diuen, ha de defensar-se dels dos tipus de paràsits. El nacionalisme jacobí, per definició és un projecte excloent de les classes socials que s’hi oposen. Quan l’elit globalista menysprea la classe obrera tradicional autòctona està abocant al populisme milers de treballadors blancs i les seves famílies.
Un altre factor reactiu dels empobrits és la pràctica unanimitat dels mitjans de comunicació, molt vinculats a les oligarquies econòmiques, que fulminen els populistes, sempre i quan no els siguin útils. I ara aquests no ho són.
Per a Lind el futur pròxim augura una pujada dels populismes conservadors perquè lluiten contra l’oligarquia sense proposar canvi de sistema. A diferència dels populismes d’esquerra que fan coincidir la guerra a l’oligarquia amb un suposat trasbals del sistema. Diu Lind que en 10 anys els nacionalistes aliats amb les classes treballadores indígenes a les que s’hauran unit les onades d’immigració més assentades, governaran. Com poden veure aquesta anàlisi del populisme a EUA és coincident amb l’emergència de l’europeu. Ambdós són però denunciables totalment?
En la meva opinió, com als inicis de la revolució industrial i democràtica, totes les classes populars són afectades per un fenomen d’empobriment relatiu i de pèrdua de coixins de solidaritat social (abans l’església i ara l’Estat del benestar). Però aquest fet compartit, per culpa de les tradicionals confrontacions ideològiques i identitàries, fa que aquestes classes es divideixin en tres bàndols aparentment irreconciliables: els seguidors de les teories liberals, de les socialistes i de les populistes.
El curiós del cas és que totes aquestes ideologies tenen cadàvers a l’armari. Els seus extrems han provocat molta infelicitat i centenars de milers de morts: els feixismes repressors d’arrel populista; el liberalisme, en mans del capitalisme salvatge i oligàrquic, provocant la misèria i les migracions massives; i el socialisme real dels règims comunistes o afins justificant dictadures sagnants i misèria.
Per una vegada, no seria d’utilitat que les comunitats, des de la més petita i modesta i de forma concèntrica a les més grans, comencessin per abordar una diagnosi compartida sobre els problemes que afecten i afectaran a la gent i el planeta en les properes dècades, i sense apriorismes ideològics es trobessin solucions compartides?
Altrament, com més s’accentuï la batalla ideològica i s’enquistin els problemes, assistirem al triomf de les oligarquies de sempre. Això sí, revestides amb bandera liberal, socialista o populista.
